Sala Luis Duart
1. TEXT LUIS DUART
En Luis Duart Alabarta, va ser destinat a Benidorm com a capellà de la parròquia Sant Jaume i Santa Anna el 14 d'octubre de 1950, ciutat on va residir fins al seu decés esdevingut el 3 de gener de 1983.
A més de l'extraordinària labor realitzada en el seu pastorat a la ciutat, la sòlida formació humanística que va rebre al llarg dels seus estudis eclesiàstics i el seu amor per Benidorm, li van permetre enfrontar-se amb garanties d'èxit, a l'estudi i investigació en dos vessants preferentment; la primera a l'arqueologia, i la segona a la història local i a l'eclesiàstica.
En el camp de l'arqueologia destacà la seua aportació al coneixement d'un dels jaciments més importants de la Comunitat Valenciana referit al món romà, el Tossal de la Cala de Benidorm; fruit d'esta investigació va resultar la recuperació de peces arqueològiques de gran valor com la Deessa Tanit.
Pel que fa a l'estudi de la història local, és de ressaltar el fet per a verificar la data de construcció de l'Església de Sant Jaume i Santa Anna, així com els estudis relatius a la Trobada de la Verge del Sofratge i la Carta de Poblament de Benidorm.
2. CEP ROMÀ
Som davant del que, quasi amb seguretat, és el cep romà més gran localitzat en aigües de la província d'Alacant. S'ha calculat que este cep de plom tindrà al voltant de dos mil anys i donades les seues grans dimensions –2,20 metres i 350 quilos–, l'àncora va pertànyer a un vaixell de gran cabotatge, amb capacitat per a transportar unes 2.000 àmfores d'oli, vi o salaons amb destinació a Roma. Tot i que és molt probable que esta mercaderia mai arribara a la seua destinació, perquè la nau va acabar afonant-se en la Badia de Benidorm, pel que pareix en les proximitats de l'Illa.
Encara que coneixem la seua composició, mesures i el tipus d'embarcació del qual formava part, continua sent un misteri qui va localitzar este cep en el fons marí i el va rescatar. Tampoc se sap com es va traure de les profunditats una peça d'eixa envergadura, ni l'època exactament. Degué ser abans de juny de 1965, data en què el Ministeri d'Educació va reclamar a l'Ajuntament el lliurament de la peça al Museu Provincial com testifica una carta custodiada en l'Arxiu Municipal.
Els antics, que coneixien bé el comportament climàtic estacional de la mar Mediterrània, a l'efecte de la navegació, dividien l'any entre una època apropiada, el mare apertum, inaugurat amb la cerimònia del Navigium Isidis descrita en «La Metamorfosi» d'Apuleu, i el mare clausum, època en la qual la navegació no estava prohibida, però s'intentava evitar, llevat que fora imprescindible. La navegació comercial tenia lloc quasi exclusivament entre els mesos de març i octubre, és a dir, durant la temporada més benigna de l'any, i començava amb especials cerimònies, amb la intenció de propiciar els trànsits marítims.
Sobre la base de les antigues fonts escrites i en relació amb els antics ports i assentaments, és possible argüir els diferents sistemes de navegació en ús en època romana. Es poden reconéixer, doncs, tres tipus fonamentals:
–Navegació de cabotatge: Cada nit es fondeja, amb navegació a la vista de les costes i entre nuclis habitats pròxims.
– Navegació de gran cabotatge: Com l'anterior, però sense "etapes".
– Navegació d'altura: De llarg recorregut, s'enfrontava amb amplis trossos de mar oberta, lluny de les costes i es dirigia cap a llocs sovint molt distants del port de partida.
TECNOLOGIA NAVAL ROMANA
Bàsicament, es pot afirmar que la tradició de construcció naval romana és hereua de la d'altres cultures mediterrànies com ara la fenícia, la grega o la cartaginesa. En molts casos, els dissenys dels seus vaixells consistí en la millora de les naus de les esmentades cultures, afegint-hi els avanços tecnològics que anaven descobrint-se.
Amb algunes excepcions, les naus romanes rarament sobrepassaven una eslora de quaranta metres. En general, semblen dominar les naus mitjanes o xicotetes, amb una mitjana de 16,9 metres.
Sens dubte van existir naus majors que comerciaven amb els ports tarragonins, com ho atesten les troballes de grans ceps de plom.
NOMENCLATURA GENERAL D'UNA ÀNCORA
La «canya» és la columna central de l'àncora a la que s'unixen els «braços» en l'anomenada «creu». L'extrem agut dels braços és l'«ungla», la qual està rematada pel «pic» que era postís i realitzat en ferro. Estos pics, per la seua facilitat de degradació és rar trobar-los sencers.
Hi ha un element metàl·lic que té la funció d'unir els braços a la creu, és l'anomenada «cigala», el qual es feia fonent directament el plom al voltant d'estes peces.
Travessant la canya de l'àncora està el «cep», element de gran pes la missió del qual és posar-se horitzontalment en el fons, quedant llavors els braços de l'àncora a 90° d'ell, o cosa que és equivalent, quedant sempre un d'ells apuntant al fons i, pel seu pes, clavada la seua ungla a tall d'aladre.
En el cep de plom de l'àncora romana hi ha un element crucial ocult dins de la «caixera" que unix els «apèndixs», el qual, a manera de passador o travesser de cadena, passa per l'orifici practicat en la canya de l'àncora impedint que el cep es llisque per la mateixa o puga girar.
3. EL JACIMENT ARQUEOLÒGIC DE L'ABRIC DE LA PEDRERA
El jaciment de l'Abric de la Pedrera, a la Serra Gelada de Benidorm, compta amb una antiguitat de vint-i-cinc mil anys, deu mil anys més dels calculats inicialment, segons les conclusions de les prospeccions impulsades per l'Ajuntament al començament de 2011. Això situa al jaciment en el Paleolític Superior i ho convertix en un dels més antics de la província d'Alacant i probablement el més antic dels trobats fins a la data a la Marina Baixa.
Les restes trobades durant els treballs revelen que els pobladors empraven utensilis de sílex, es dedicaven a la caça de conills i també a la recol·lecció de caragols per al seu consum com a aliment. A més, compartien espai amb animals com la cabra, el cavall, el cérvol o l'ur.
Concretament, entre les troballes faunístiques destaquen una mandíbula d'una espècie de bou i una peülla d'un cavall salvatge.
Durant les excavacions es van recuperar un gran nombre de mol·luscos, la qual cosa demostra que la presència del caragol en la gastronomia de la zona es remunta a milers de segles arrere.
A més de restes d'animals i de peces de sílex, les anàlisis dutes a terme en l'Abric de la Pedrera també han constatat la presència d'una certa flora desapareguda ja en l'entorn, com el pinus nigra, una espècie que es va desenvolupar en la glaciació.
La troballa més important és el de tres petxines marines emprades com a adorn, similars a les trobades en la Cova Beneito a Muro d'Alcoi, la qual cosa indica que hi havia «circuits d'intercanvi i xarxes socials» entre tots dos assentaments.
Els estudis també han permés establir que la línia de la mar es trobava llavors a una distància de 25 quilòmetres i que les condicions climàtiques eren més fredes que les actuals, amb extrems de temperatura i humitat.
L'EDAT DEL BRONZE
L'Edat del Bronze (2200-1100 aC, aprox.) va ser testimoni d'un canvi en l'ocupació del territori, concretat en la ubicació dels poblats en turons o elevacions topogràfiques i en la generalització d'una arquitectura en pedra, amb la finalitat de tindre un major control visual sobre l'entorn geogràfic, així com d'aconseguir un major grau d'estabilitat territorial. Durant este període, s'observaran transformacions en l'organització social de les comunitats, tendint-se a una major jerarquització, a causa de l'aparició de classes dirigents, enriquides per la pràctica comercial. Va haver-hi un important creixement demogràfic, a causa de l'augment dels recursos agrícoles i ramaders, originant-se tensions i conflictes intergrupals.
4. El Castellum del Tossal
En la història del Tossal de la Cala es coneixen durant el segle XX dos campanyes d'excavacions normalitzades, el Pare Belda va realitzar la primera en 1943. Eixe any es van excavar un total de 27 estades adossades a la muralla. El juliol de 1956 part del jaciment va ser destruït en construir la carretera d'ascens al mirador. A conseqüència d'això, Miquel Tarradell i Alejandro Ramos van realitzar una intervenció d'urgència tractant de recuperar tota la informació possible i van excavar les estades situades actualment a l'esquerra del carrer d'ascens. Encara que el jaciment es va incloure entre els destacats de la Contestània ibèrica, les excavacions il·legals i la pressió urbanística el van relegar a l'oblit.
Des de 2010 el jaciment torna a ser objecte d'atenció en el marc dels projectes d'R+D desenvolupats per un grup de professors de l'Àrea d'Arqueologia de la Universitat d'Alacant.
El repertori de troballes mostrava un inusual percentatge de ceràmiques d'origen itàlic, com a àmfores, vaixella de cuina, de taula o llucanes. A més els objectes de metall identificaven la 'militaria' de l'exèrcit romà, al que s'unia stili d'os, sondes quirúrgiques de bronze o monedes. A partir de 2013 es duen a terme campanyes anuals d'excavació dedicades a documentar i interpretar les construccions descobertes en els anys 40 i 50. Es confirma que es tracta d'un fortí o castellum que albergaria almenys dos centúries romanes. Gràcies a l'obstinació de l'Ajuntament de Benidorm, el Tossal de la Cala està hui consolidat seguint la normativa europea de restauració del patrimoni històric, una labor prèvia a la museïtzació definitiva que el convertirà en parc arqueològic.
Entre els anys 82-72 aC. Hispània va ser escenari de les primeres Guerres Civils romanes. Quint Sertori, del bàndol popular, va construir en la costa nord d'Alacant una xarxa de fortins per a vigilar el pas de naus enemigues. El Tossal de la Cala va ser triat pel seu control absolut de la badia i per tindre una cala en la seua base apta per a l'encallat de xicotetes naus. La fortificació consta d'una muralla de només 1 m d'ample de pedra en la seua base i alçat de tàpia. No obstant això, els murs perpendiculars de les estades encaixen amb la muralla per a formar un sòlid bloc defensiu de fins a 5 m de gruix, en el qual les estades podrien funcionar com a calaixos o casamates en cas d'atac.
El fortí presenta un únic carrer que el recorre d'est a oest. Els edificis que obrin a este carrer estan constituïts per estades a dos altures comunicades per escales. Les portes i llindars ens ajuden a diferenciar-los. Es distingixen mitjançant l'alternança de graves de colors. En un fortí romà-republicà, els edificis corresponen als habitatges dels soldats i oficials, magatzems, tallers, hospital, etc. De moment, sabem que l'estada 29 del pla va ser un magatzem d'àmfores i la 30 un possible taller de fosa de plom.
VIDA DEL SOLDAT EN ELS FORTINS / El contubernium
La unitat bàsica de l'exèrcit romà era el contubernium, un grup de huit soldats que compartien habitacle i deures. Durant el dia les tasques a realitzar eren constants i es complien rigorosament. La rutina començava amb el desdejuni. Alguns es dedicaven a fer la guàrdia en l'entrada, en la muralla o en el praetorium, l'allotjament del comandant. Uns altres anaven de maniobres al camp o entrenaven amb les armes dins del recinte fortificat. Havien d'estar preparats per a un possible atac, per la qual cosa l'entrenament diari en moments de pau era obligatori.
EL MANTENIMENT DEL CASTELLUM
La conservació del fortí era fonamental. A més de soldats, participaven fusters, obrers, ferrers, mossos de quadra o de magatzem. També hi havia metges encarregats de cuidar als malalts o curar ferides, o escribes dedicats a redactar les cartes oficials o portar els comptes. El transport d'aigua i llenya era diari i, a vegades, s’enviava soldats a caçar per a dur carn fresca. Abans d'anar a dormir s'havia de deixar tot l'equip impol·lut: les armes, la indumentària i també la vaixella que portava el soldat. Durant la nit, alguns feien guàrdies. També hi havia un temps per a l'oci, com demostra la troballa de fitxes de joc.
LA DIETA
La dieta del soldat era variada, però hi havia tres aliments que no podien faltar: cereal, especialment blat, vi agre i oli d'oliva. El vi i l'oli eren subministrats per Roma. Arribaven envasats en àmfores. Quant al blat, Roma permetia el proveïment a la mateixa Hispània per una qüestió pràctica: els soldats prenien una bona quantitat cada dia i el transport era més curt des del camp de cultiu dels seus veïns ibers. L'oli servia com a aliment, per a la il·luminació i per al manteniment dels objectes de metall i cuir dels proveïments del soldat. La sal constituïa un element imprescindible. Es feia servir per a condimentar i conservar aliments, però també tenia una funció mèdica. La dieta es completava amb hortalisses, llegums, fruita, carn fresca, mel, cansalada de porc, llet, formatge, herbes aromàtiques i salaons. Cada contuberni cuinava la seua ració diària en una cuina portàtil per al que usava olles, cassoles i paelles.
EL SALARI
En estos fortins és habitual trobar monedes romanes i ibèriques. Es tracta majoritàriament d'asos de bronze i divisors de menor valor, als quals se li afig algun denari de plata i tésseres de plom amb forma de moneda. Van ser encunyades per la república i per algunes ciutats ibèriques, forçades pels romans a emetre moneda per a sufragar les despeses bèl·liques. Encara que les seues dates d'emissió van des del segle II aC. A inicis de l'I aC, la seua aparició al costat de ceràmiques i 'militaria' situa el seu ús durant la Guerra de Sertori. L'acusat desgast, que afecta especialment els asos romans, indica que van circular durant un període prolongat. Utilitzades per a pagar a les tropes, estes monedes van ser usades pels soldats en les transaccions quotidianes.
5. EL CASTELL DE BENIDORM
ANTECEDENTS HISTÒRICS
Benidorm va tindre el seu origen en la Carta Pobla que li va atorgar l'Almirall Bernat de Sarrià el 8 de maig de 1325, assentant el nucli urbà i castell en la denominada Punta del Canfali, promontori que entra en la mar entre les dos platges de la ciutat (Llevant i Ponent).
Durant segles, el castell de Benidorm va patir els atacs dels pirates, la qual cosa va provocar l'abandó de la població i la deterioració progressiva de les seues defenses. El pitjor assalt es va patir l'agost de 1447 quan la flota tunisiana va atacar la ciutat i va capturar a tots els seus habitants. En el segle XVI, l'enginyer italià Juan Bautista Antonelli va proposar, sense èxit, millorar les defenses del castell i dotar-lo d'una major guarnició militar.
El 8 d'abril de 1666 la Senyora de Benidorm, Beatriu Fajardo de Mendoza, va tornar a atorgar una nova Carta de Població disposant la millora de les muralles del castell i la residència obligatòria de quaranta famílies.
Durant el segle XVIII, l'augment de la seguretat marítima i l'ocupació de les zones més planes, va provocar el progressiu abandonament del castell i del barri antic.
Durant la Guerra del Francés, el castell de Benidorm, ocupat per les tropes napoleòniques, va ser bombardejat i destruït quasi al complet per l'exèrcit anglés.
La remodelació del castell de 1928 va variar totalment la seua fisonomia, conservant únicament la denominació. Va ser llavors quan es va afegir la balustrada que amb el pas del temps s'ha convertit en el seu element més característic.
INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA
La intervenció arqueològica feta en 2019 al Castell de Benidorm ha permés conéixer la realitat material d'este emplaçament defensiu, del qual pràcticament fins al moment només es tenia notícies a través de les fonts escrites i documentals en trobar-se desmuntat i tapat pel paviment i altres elements de la plaça del Castell.
Una de les principals conclusions que s'han pogut extraure és la concordança entre estes fonts escrites i el registre arqueològic, havent-hi una correspondència bastant fidel entre l'evolució històrica narrada en les fonts i les fases documentades durant l'excavació.
Una de les dades que ha aportat esta actuació, i que fins ara només s'havia apuntat com a possibilitat, és la presència humana en este emplaçament prèvia a la fundació del castell en el segle XIV. Es desconeix l'abast d'esta ocupació, però sí que es pot afirmar una certa activitat en el lloc des d'almenys el segle XIII.
Des de la seua fundació en el segle XIV, el Castell passa per quatre moments destacats, que són:
–El condicionament de la punta del Canfali per a crear una superfície habitable sobre la qual assentar el Castell, construcció d'una línia defensiva exterior documentada en diversos punts en l'Est, Sud i Oest, així com d'un pati interior amb aljub delimitat per diverses estades la configuració de les quals es mantindrà al llarg de la vida del Castell, experimentant els murs que les conformen per l'exterior múltiples arranjaments i reformes a causa del pas del temps i als atacs periòdics que patirà la fortalesa fins al segle XIX.
–Un període de grans reformes en el segle XVI, en el qual el Castell es tornà a fortificar per a suportar els embats més durs dels enginys de guerra d'este moment, centrant-se l'enrobustiment de les estructures defensives sobretot en el costat de la seua connexió amb terra, amb la construcció de diversos murs d'important gruix, amb part del seu recorregut atalussat i tirants-contraforts, com s'ha pogut documentar especialment en el costat Oest, així com la construcció d'una torre de planta poligonal, dotada del seu propi aljub, a la cantonada nord-oest del recinte fortificat. És important assenyalar també que este moment sembla ser en què hi va haver més activitat al Castell, ja que el material ceràmic datable en este període és, de bon tros, el més abundant.
–Així mateix, és destacable un període, entre els segles XVIII-XIX, en el qual el castell experimenta una reestructuració de l'espai interior centre-nord, en el qual es condiciona un espai diàfan rectangular, pati-plaça, amb unes canalitzacions perimetrals per a recollida d'aigua.
Desconeixem si la configuració d'este espai era similar en segles anteriors, ja que l'estratigrafia interior d'este pati-plaça s'ha perdut a causa d'un buidatge general del punt en el segle XX per a condicionar un espai de jardí. El que sí que es pot dir és que els murs perimetrals que s'han conservat delimitant-ho corresponen a este període.
–Finalment, amb la pèrdua de la funció defensiva del castell a la fi del segle XIX cal ressenyar l'amortització del fossat com a espai d'ocupació, construint-se diversos murs que subdividixen el seu traçat per a fer-ho habitable, i, finalment, l'aportació massiva de terres per a la construcció del mirador, emplenant l'escaira nord-oest amb terres provinents d'un lloc d'enterrament pròxim, la qual cosa ha permés la recuperació de restes antropològiques d'esquelets sense connexió anatòmica corresponents a un número mínim de 32 individus.