Benidorm i l'almadrava
L'Almadrava és una tècnica de pesca artesanal que destaca per la seua autenticitat, i sobretot, per la seua antiguitat, ja que s'ha practicat des de fa tres mil anys. Els grecs i altres pobles assentats en el Mediterrani occidental com els celtes i els ibers ja pescaven algunes espècies migratòries com a tonyines , cavalles, bonítols, melves i preparaven conserves de peix en factories en les quals s'elaboraven salaons i salses.
Encara que van ser els fenicis els que van introduir este art pesquer en el litoral ibèric, els romans el van engrandir i van fer de l’almadrava una important indústria, com així testifiquen les restes arqueològiques trobades arreu del litoral llevantí. Posteriorment, els àrabs van ser grans impulsors de l'art de l'almadrava, millorant la seua tècnica en tot el Mediterrani.
Històricament, la província d'Alacant tenia molt de pes en esta indústria pesquera. Al llarg de tota la seua costa es calaven nombroses almadraves i tonaires: Benidorm, Dénia, Calp, Moraira, Xàbia, la Vila Joiosa, Alacant i Tabarca. Actualment, totes estes almadraves ja no existixen i pertanyen al passat.
L'almadrava de Benidorm tancà la seua activitat en 1955. La disminució de les captures, l'augment del cost de la mà d'obra i dels materials que calien van fer agonitzar la indústria fins a la seua desaparició.
No en va ser, però, el cas dels arraixos –capitans- d'almadrava sorgits de Benidorm i els seus mariners, que gaudien de gran fama com a professionals en este art pesquer. Van ser contractats per a dirigir els calats més importants de les costes espanyoles i del nord d'Àfrica.
Este mètode de pesca consistix a col·locar una estructura dibuixada per vaixells, boies, xàrcies i àncores, i centenars de metres de cablejat, disposats estratègicament en la mar, per a capturar, fonamentalment, la tonyina roja durant la seua migració cap al mar Mediterrani. Una vegada que els experts seleccionen les tonyines adultes que han caigut en les xàrcies, alliberen a la mar la resta de peixos vius i les tonyines que no superen el pes exigit, es produïx la "levantá", que consistix a pujar les xarxes amb les tonyines a la superfície. Posteriorment, es realitza la tècnica del ronqueig; especejament de la tonyina a ganivet de manera manual i artesana.
A pesar que esta tècnica pot semblar violenta, la veritat és que ha sigut elogiada com una de les formes més sostenibles de pesca. De fet, segons un estudi publicat l'any 2015 per la Comissió de Pesca del Parlament Europeu "cap art de pesca en la història de la humanitat ha demostrat ser tan sòlid, eficient, selectiu i encara així, tan sostenible i respectuós amb el medi ambient" com l'almadrava.
La temporada comença el mes de maig i finalitza el juliol. N’és l'època en la qual la tonyina roja baixa per a fresar des de les aigües més fredes de l'Atlàntic fins a les més càlides del Mediterrani passant per l'Estret de Gibraltar. Tot i que la temporada comença al maig, ja al febrer els almadravers preparen el muntatge de l'estructura de xàrcies i àncores de manera artesanal.
La figura més representativa en l'almadrava i de major rang és el capità o arraix, li seguixen en el comandament el sotarraix i el tercer. A continuació estava el “varilla”, la funció del qual era similar a la d'un encarregat amb la responsabilitat de comptabilitzar les captures, alguna cosa que antigament feia posant un nus per cada deu peces de tonyina que pujava a la barca.
Les tasques estaven perfectament definides i assignades: el “torrero” era el sentinella que albirava els bancs de tonyines i donava l'avís; els “caloneros” se situaven en la “cabestrada” de la xàrcia, resguardant els forats perquè no se’n fugira la pesca; els remers i armadors menors eren els encarregats que la gent tirara per igual dels caps i de compondre i apedaçar les xarxes. Estaven els carreters, que governaven els carros de bous situats a la platja; els carregadors arrossegaven les tonyines des de vora la mar als carros; els aventurers s'encarregaven de tirar els caps de les xàrcies per a traure la pesca a terra; les fulles especejaven les tonyines i els depositaven en la xanca per al seu salat i finalment els mossos de pila que netejaven les piles on se salava la tonyina.
Tipologia d'almadraves:
ALMADRAVA DE VISTA O TIR.- Esta va ser la primitiva, es calava en un lloc determinat, ancorada i eixint. En el més alt de la costa estava situat un home, que era el guaita i que observava constantment el pas de les tonyines i quan veia acostar-se un colp o banc de tonyines molt prop de la costa, donava l'alarma, emprant una botzina o caragol de mar, perquè es posaren en moviment les tres o quatre embarcacions a rem. Estes, dotades amb el seu personal i al comandament de l'arraix, allargaven unes xàrcies des de la costa fins a donar amb les tonyines; una operació intel·ligent i valenta. Una vegada tancades les tonyines en estes xàrcies, es tirava des de terra, fins a fer-los arribar fins a vora mar. Una vegada allí, amb uns ganxos i altres elements, acabaven amb ells. El treball era molt rudimentari i perillós, perquè calia fer front al mal temps i a l'onatge de la costa.
ALMADRAVA DE «MONTE y LEVA».- Estes almadraves es van calar després, amb un sistema de calament diferent. Feien un quadre i un braç anomenat “rabera” de terra, que afirmaven amb diverses àncores xicotetes i ruixons i alguna pedra d'envergadura. Les xarxes que calaven es quedaven fixes en la mar, menys el floc, que cada dia el portaven a terra. En el quadre tenien una embarcació amb un home guaitant, i quan veia entrar pesca en el quadre, feia un senyal amb una bandera blanca avisant als de terra. De seguida, eixien per a fora quatre o cinc embarcacions amb el seu personal, uns dotze o catorze hòmens, i, al comandament de l'arraix, calaven el floc i feien la “levantá”. Estaven situats molt prop de la costa i tot el material, tant xàrcies com ancores i entenimentades, l'aportaven els hòmens que treballaven l'almadrava. El repartiment de la pesca es feia conformement al material aportat per cadascun.
ALMADRAVES DE COP.– El calament d'estes almadraves era i és de gran envergadura i la preparació és molt complicada. L’arraix (capità) que la mana ha de tindre una àmplia experiència i estar especialitzat en esta classe d'arts. Es comença a treballar a primers de març amb 120 hòmens que preparen les xàrcies i les deixen llestes per a calar-les en la segona quinzena d'abril. Esta classe d'art estava calat fins a darrers de juny, i per tant pensat per a les tonyines de dret o vinguda des de l'Atlàntic. L'almadrava de Barbate i Isla Cristina, allargaven més la pesca, perquè calaven de l’inrevés o de retorn del Mediterrani, quan les tonyines tornaven una vegada havien desovat. Totes dos almadraves acabaven la temporada la primera quinzena de setembre. A part dels 120 hòmens, les almadraves de cop tenien cinc vaixells de vela i motor –amb cinc hòmens cada vaixell–, un vapor xicotet i set pots. El material que s'emprava era de filferro d'acer de diverses mesures i calibres.
La diversitat dels fons marins de les costes mediterrànies, i en concret del litoral de la província d'Alacant, és elevada i variada, atés el nombre d'espècies que conformen l'ecosistema. La badia de Benidorm, abraçada per la Serra Gelada i el Tossal de la Cala, n'és un bon exemple. Justament l'incalculable valor ecològic i ambiental de la Serra Gelada i dels fons marins que l'envolten, units a la riquesa cultural i històrica de l'entorn, va portar en 2005 a la declaració de tot este espai com a Parc Natural marítim-terrestre, el primer de la seua categoria a la Comunitat Valenciana.
El 88% de la superfície del Parc Natural, l'equivalent a prop de 4.900 hectàrees, correspon al medi marí i compren les badies de Benidorm, l'Alfàs del Pi i Altea. En este entorn marí es poden fer immersions sobre grans praderies de posidònia i fons rocosos amb coves, arcs i grans blocs de roques, especialment al costat de l'Illa de Benidorm on es localitza l'escull conegut com la Llosa.